Salpassa presenta el seu nou espectacle “Aquell passat que em du de cap” de Dani Alberola

Hui parlem amb Dani Alberola membre de Salpassa, Director i Guionista de l’espectacle AQUELL PASSAT QUE EM DU DE CAP que el Grup Salpassa ha preparat per al 5 de desembre de 2020 (19,30 h.) a l’ Auditori Pedro Vaello. Casa de cultura (El Campello), amb la col·laboració de l’Ajuntament del Campello (Regidoria de Festes i Tradicions).

Un espectacle audiovisual, que d’una banda és documental però també incorpora un conjunt de vídeos de ficció enllaçats, amb representacions en directe de ball tradicional. Amb tot això, Salpassa pretén fer una reflexió al voltant del patrimoni material i immaterial de les nostres comarques.
El protagonista somia els perills associats al fet que amb el pas del temps les manifestacions que són essència dels nostres pobles queden relegades a l’oblit i l’abandonament.

La cultura popular sempre ha estat un tant desprestigiada des de diferents àmbits, i per això
no sempre ha estat en el lloc que li corresponia. Aquell passat que em du de cap posa l’accent en distints aspectes del patrimoni que a poc a poc van diluint-se entre les mans, van
perdent-se amb el pas del temps. Tot i que les persones entrevistades, vertaderes protagonistes de l’espectacle, han lluitat durant la seua vida per intentar salvar de l’oblit aquestes senyes d’identitat, la realitat que ens trobem a dia de hui és que moltes de les manifestacions dels nostres pobles, materials o no, s’esgolen a poc a poc.

La mostra està estructurada en 7 blocs:

– La tenda d’Emilio Baeza. Una de les poques tendes antigues del Campello. La seua propietària ens parla del que va significar aquesta tenda en el poble del Campello. La tenda va ser molt més que un negoci; era un espai d’ajuda a les persones, on es fiava, on es respirava estima i respecte. La botiga va significar molt per als campellers de fa molts anys. La tenda d’Emilio Lledó ens retrata una societat, ens la radiografia per posar llum a un passat que se’ns escapa. Entrevistem Paca la d’Emilio, una dona extraordinària, un poc gran, però il·lusionada com una jove quan pensa en els records associats a l’establiment més antic del que hi ha notícia al Campello.

– La finca el de Minyana (Villa Ramona), propietat actual de la família Pastor és un exemple de finca restaurada amb criteri que manté l’estructura originària. Les filles dels arrendataris de les terres, M. Teresa i Rafaela Gosálbez, ens parlen de la transformació de la finca, de les collites i dels canvis en la funció i la vida de la finca; i de com ara aquesta finca ha passat a ser de la seua família. El de Minyana, així com les danses, simbolitzen dos mostres de treballs de restauració i supervivència que cal posar en valor.

– L’ofici de carreters ha estat ben important als nostres pobles on l’ús d’animals (cavalls, matxos…) i carros era una forma de transport indispensable en la societat tradicional. Al Campello tenim una família que ha sabut mantindre tot un llegat etnològic amb cura i estima; tots els aparells, així com els secrets que són la base d’este treball que està en comunió amb els animals i el medi. Entrevistem Emilio Baeza, que ens relata com aquesta afició arrelada a la seua família s’ha convertit en un dels seus motors de vida.
– La indumentària tradicional ha estat un dels eixos més estudiats de la nostra cultura popular. Els grups de danses, i d’alguna forma la festa, han jugat un paper fonamental en la seua supervivència actual. Parlem amb una gran indumentarista, Victoria Liceras, i del seu llibre Indumentaria valenciana, siglos XVIII-XIX. De dentro afuera, de arriba abajo, que va ser fa quasi 30 anys un dels estudis més importants en aquesta matèria. Fem un repàs de la indumentària tradicional i de la passió d’esta dona, que té una de les col·leccions d’indumentària antiga més rellevants. Victoria Liceras és el prestigi de l’estudi rigorós, basat en l’anàlisi de fonts primàries, actes notarials, així com en la recopilació de peces antigues. Els seus estudis són suficient mostra perquè tot aquell que vulga anar vestit d’antic seguint els models tradicionals, ho faça amb criteri. Però malauradament ens trobem amb una situació que sembla anar cap enrere en este aspecte i estem desfent el treball d’estudiosos com ella.

– La finca la Princesa, finca del segle XVIII i reformada el 1945, és un exemple del patrimoni monumental que es troba en un estat molt lamentable de conservació. Hi destaquen la bodega i la barana barroca de forja de l’escala. És un bon exemple d’arquitectura barroca del l’horta d’Alacant. Una finca on va viure Na Isabel María Pío de Saboya, que va ser princesa quan l’any 1776, a causa de la mort del seu germà Gisberto Pío de Saboya, la convertiren en princesa Pío. Ella i el seu marit, N’Antonio Valcárcel, es van traslladar a viure a la ciutat d’Alacant l’any 1747, però tenien finques a l’horta on passaven temporades. Amb el temps, la finca la Princesa passaria a ser la seua residència habitual. Van comprar la hisenda Musey, on es troba actualment el col·legi Salesians del Campello i on trobem referències de drassanes a la desembocadura del riu. El fill, N’Antonio Valcárcel Pío de Saboya, Comte de Lumiares, va ser arqueòleg, historiador i va continuar l’activitat productiva i comercial del vi fondilló o fondellol, el vi més important a l’Horta d’Alacant, del qual trobem referències ja al segle XV. Per aquest motiu és tant important la bodega que encara es conserva. A més, a la finca trobem uns dibuixos fets pels soldats italians del règim feixista que van estar a la finca fins l’any 1944. Parlem amb Francisco Pastor, que ha estat masover de la finca durant 40 anys i que ens parla de la transformació i dels moviments especulatius associats a ella.

– Les danses de l’Alacantí són un altre bloc d’aquest espectacle, amb un tutorial senzill perquè la gent puga aprendre a ballar-les des de casa. D’on naixen, com Salpassa va fer este treball, el ritual que les acompanya, la música de la Colla Larraix del Campello, l’arreplegada de balladores, l’engalanament del carrer, els caps de danses… són alguns detalls d’un dels treballs de major ressò que Salpassa ha realitzar i que millor ha quallat al poble del Campello.

– El So de Mutxamel és una de les poques mostres de folklore oral que queden a tot el País Valencià. El cant i la música a Mutxamel s’han mantingut gràcies a la dedicació de persones com Alfonso Alberola Alfonso la Figuera, que actualment és una de les ànimes vives d’aquest col·lectiu. A Mutxamel, el cant i la música de tradició és un orgull que envolta tot el poble fa dècades, El So és Mutxamel, com Mutxamel és El So. Les seues jotes, la malaguenya, els cants de les faenes del camp i els pastorets (pastorets del Tío Tuta…), amb la pandorga com a acompanyament, juguen un paper important en la part audiovisual del muntatge; tot aquest repertori és per si mateix un xicotet/gran tresor, segurament el més pur que hi trobem, on instruments de corda, veus i percussió fan un conjunt irrepetible. El So de Mutxamel representa un factor del nostre patrimoni immaterial que cal posar en el lloc que li correspon. Són la veu del poble i la veu de l’Horta d’Alacant. Entrevistem Alfonso Vaello.
Un personatge fictici, representat per una dona freda però que perfectament podria ser qualsevol força o societat que dona l’esquena al passat, a poc a poc destruirà totes les senyes d’identitat del passat. Este personatge, que també podria ser el conjunt de la nostra societat, no mostra cap interés pel patrimoni, el folklore, l’etnologia, etc. i es deixa dur per un impuls de l’anomenat “benestar dels pobles”, un benestar capitalista i destructiu. Per això, a l’espectacle agafen importància accions com destruir, vendre, cremar, soterrar, vessar, etc., com a accions implícites en este deteriorament del passat.

El personatge masculí, obsessionat amb mantindre tot allò que simbolitza el passat dels nostres pobles, tindrà uns malsons en què eixe estat d’angoixa no el deixe descansar pensant en tot allò que podem perdre si no li donem la importància que es mereix.

Els vídeos que representen esta part de ficció són:

1. La tenda d’Emilio Lledó. “Una tenda antiga del Campello”
2. El de Minyana. “Tapant el passat”
3. L’ofici de carreters. “L’haca en perill”
4. La indumentària tradicional. “Desmuntant el camí fet”
5. Finca la Princesa. “La Princesa s’afona”
6. Danses de l’Alacantí. “Com pots ballar les danses de l’Alacantí?”
7. El So de Mutxamel. “El cant i la música tradicional a Mutxamel”